• Imprimeix

Glossari

Llista de termes relacionats amb l’àmbit de les drogodependències.

Abstemi/a. Persona que mai ha consumit alcohol, ni en consumeix actualment. En un sentit pur, és abstemi qui mai ha consumit ni consumeix alcohol. A efectes epidemiològics, es consideren abstemis les persones que no han consumit alcohol en els darrers 12 mesos. En el nostre medi, algú que begui esporàdicament en esdeveniments socials pot definir-se a si mateix com a abstemi quan, en realitat, és un bevedor esporàdic.

Abstinència condicionada. Síndrome que es caracteritza per l’aparició de signes i símptomes similars als de l’abstinència que ocasionalment experimenten les persones amb dependència de l’alcohol o els opiacis davant d’un estímul associat anteriorment al consum d’alcohol o de drogues. Segons la teoria clàssica del condicionament, els estímuls ambientals vinculats temporalment a reaccions d’abstinència no condicionades es converteixen en estímuls condicionats capaços de provocar els símptomes d’abstinència. En una altra versió de la teoria del condicionament, una resposta innata de compensació a l’efecte d’una substància (tolerància aguda) arriba a vincular-se condicionalment als estímuls associats al consum de la substància. Si es presenten els estímuls sense l’administració real de la substància, es planteja la resposta condicionada com una reacció compensatòria semblant a l’abstinència.

Abús de drogues. Patró conductual que es manifesta a través de l’aparició de conseqüències adverses, desadaptatives i recurrents relacionades amb el consum, generalment repetitiu, d’una o diverses substàncies psicoactives. Aquesta desadaptació conductual pot manifestar-se en forma d’incompliment d’obligacions importants (a casa, a l’escola, a la feina, i altres) o l’aparició de problemes interpersonals, socials o legals diversos (discussions amb la parella, violència física, i altres). A més, el consum pot generar situacions que posen en perill la integritat física pròpia o la d’altri (per exemple: conduir sota els efectes de l’alcohol o altres drogues). En aquests casos no cal que la conducta sigui repetitiva, el perill és present des del primer episodi de consum. A diferència dels criteris que defineixen la dependència, els criteris per definir l’abús no inclouen la tolerància, el patró d’ús compulsiu ni l’aparició de la síndrome d’abstinència quan s’interromp el consum.

Acetaldehid. Producte principal provinent del metabolisme de l’etanol que es forma per la seva oxidació, un tipus de reacció catalitzada principalment per l’alcohol-deshidrogenasa. L’acetaldehid és una substància tòxica que intervé en la reacció de rubefacció per l’alcohol (flush) i en determinades seqüeles físiques produïdes pel consum d’alcohol.

Actuació preventiva. Activitat que, en el marc d’un pla o d’un programa de prevenció, s’adreça a un grup concret de població (o hi treballa) per promoure modificacions en el seu estil de vida, com prevenir o retardar l’inici del consum de drogues, reduir l’ús problemàtic de substàncies psicoactives, reduir la probabilitat que es presentin problemes relacionats amb les drogues en el futur, o prevenir o minimitzar els problemes sociosanitaris relacionats amb el consum.

Addicció a substàncies psicoactives. Ús repetit d’una o diverses drogues que comporta en la persona consumidora l’aparició d’una intoxicació periòdica o crònica, el desenvolupament probable de tolerància, i el consum compulsiu, que quan s’intenta interrompre, generalment deriva en l’aparició de la síndrome d’abstinència, i, quan manca la substància, en l’inici d’una cerca compulsiva per obtenir-la.

Administració, via d’. Forma en què s’introdueix una substància a l’organisme. Hi ha diferents vies d’administració: via oral, injecció intravenosa (IV), subcutània o intramuscular, inhalació, fumada, o per absorció de la pell o la superfície de les mucoses (genives, recte o genitals).

Agent ametístic. Substància que es pren amb l’objectiu de revertir o mitigar els efectes intoxicants de l’alcohol. Pot actuar inhibint els efectes de l’alcohol en el sistema nerviós central o accelerant el metabolisme hepàtic de l’alcohol. De moment, no hi ha cap substància eficaç d’aquest grup comercialitzada amb finalitats terapèutiques.

Agonista. Fàrmac o agent que provoca en el receptor amb el qual entra en contacte un canvi que comporta una resposta biològica. Els fàrmacs poden ser agonistes directes o indirectes, segons si s’uneixen directament al receptor i l’activen (agonistes directes) o si utilitzen la terminació nerviosa per augmentar la quantitat de neurotransmissors en l’espai sinàptic (agonistes indirectes).

Agonista parcial. Agonista que no arriba a produir l’efecte màxim d’estimulació del receptor, independentment de la quantitat de substància que s’administri.

Alcohol. En el context de les drogues fa referència a l’etanol, principal component psicoactiu de les begudes alcohòliques. Per extensió, el terme alcohol també s’utilitza per referir-se a les begudes alcohòliques. A Espanya, es consideren begudes alcohòliques totes les que tenen 1,2 graus d’alcohol o més.

Alcoholèmia, taxa d’.Concentració d’alcohol (etanol) a la sang. Normalment es calcula realitzant un prova d’aire expirat o una anàlisi d’orina.

Alcoholisme. Consum crònic i continuat o consum periòdic d’alcohol que es caracteritza per una manca de control sobre la beguda, episodis freqüents d’intoxicació i obsessió per l’alcohol i el seu consum malgrat les seves conseqüències adverses.

Al·lucinogen. Substància química que causa alteracions de la percepció i el pensament i sensacions similars a les provocades per les psicosis funcionals, però que no produeixen una alteració de la memòria i l’orientació, característiques de les síndromes orgàniques. Són al·lucinògens la lisergida (dietilamida de l’àcid lisèrgic, LSD), la dimetiltriptamina (DMT), la psilocibina, la mescalina, la tenamfetamina (3-4 metilenedioxianfetamina, MDA), la 3-4 metilenedioximetanfetamina (MDMA o èxtasi) i la fenciclidina (PCP).

Amfetamina. Tipus d’amina simpaticomimètica amb una forta activitat estimulant sobre el sistema nerviós central. En aquest grup es troben l’amfetamina, la dexamfetamina i la metamfetamina. Des del punt de vista farmacològic, destaquen el metilfenidat, la fenmetrazina i l’amfepramona (dietilpropió). En el llenguatge popular, les amfetamines s’anomenen amfetes o speed. Actualment, la prescripció d’amfetamines i altres substàncies relacionades es limita al tractament de la narcolèpsia i el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat. Es desaconsella l’ús d’aquestes substàncies com a anorexígens en el tractament de l’obesitat.

Amnèsia. Incapacitat parcial o total de recuperar o de retenir informació, de manera que s’impedeix el record d’experiències passades o l’adquisició d’informació sobre experiències noves. L’amnèsia anterògrada és l’amnèsia que afecta la memòria recent, i es caracteritza per la incapacitat de formar nous records a partir del moment en què s’ha manifestat. L’amnèsia d’evocació és l’amnèsia caracteritzada per la incapacitat de recuperar informació sobre fets més o menys remots o sobre coneixements adquirits abans que es manifestés.

Analgèsic. Substància que mitiga el dolor i que pot tenir propietats psicoactives o no tenir-ne.

Anàlisi del cost-benefici. Mètode d’avaluació econòmica que consisteix a vincular els costos monetaris d’una intervenció amb les seves conseqüències o efectes expressats, també, en unitats monetàries (alguns aspectes de les intervencions, com el dolor, són difícils d’avaluar en unitats monetàries).

Anàlisi del cost-eficàcia. Mètode d’avaluació econòmica que consisteix a vincular els costos monetaris d’una intervenció amb les seves conseqüències expressades en unitats no monetàries (anys de vida guanyats, casos evitats, i altres)

Anàlisi del cost-utilitat. Mètode d’avaluació econòmica que permet relacionar els costos monetaris d’una decisió sanitària i l’eficàcia dels resultats ajustats per la qualitat de vida o d’altres indicadors. En les anàlisis cost-utilitat hi intervenen diversos criteris d’eficàcia no monetària.

Ansiolític. Psicofàrmac que actua contra l’ansietat i que és utilitzat àmpliament per alleugerir la tensió emocional.

Antidepressiu. Medicament del grup d’agents psicoactius utilitzat per al tractament dels trastorns de la depressió. Hi ha tres tipus d’antidepressius: els tricíclics (inhibidors de la recaptació de noradrenalina), els agonistes dels receptors de la serotonina i els inhibidors de la monoaminoxidasa. Els tricíclics tenen un potencial d’abús relativament baix, però ocasionalment s’utilitzen amb finalitats no mèdiques pels seus efectes psíquics immediats. Fan desenvolupar tolerància als seus efectes anticolinèrgics, però rarament produeixen dependència o abstinència.

Antiepilèptic. Grup terapèutic de medicaments que es prescriuen per al tractament dels trastorns epilèptics. Sovint es prescriuen per al tractament de les crisis d’abstinència de l’alcohol, encara que no existeix una bona evidència de la seva eficàcia en la profilaxi primària o secundària. Sinònim: anticonvulsiu

Antihistamínic. Grup terapèutic de medicaments utilitzats en el tractament de les malalties al·lèrgiques i, ocasionalment, a causa dels seus efectes sedants, per alleujar l’ansietat i induir el son. Des d’un punt de vista farmacològic, pertanyen al grup dels bloquejadors dels receptors H1. Aquests medicaments s’utilitzen ocasionalment amb finalitats no mèdiques, especialment per part dels adolescents, i poden causar sedació i desinhibició. Pot aparèixer un grau moderat de tolerància, però no hi ha síndrome de dependència ni d’abstinència. Un segon grup d’antihistamínics, els bloquejadors dels receptors H2, suprimeixen la secreció de l’àcid de l’estómac i s’utilitzen en el tractament de l’úlcera gàstrica i el reflux esofàgic. El mal ús dels antihistamínics es recull en la categoria F55 de la CIM-10 (ICD-10): “Abús de substàncies que no produeixen dependència”.

Assertivitat. Habilitat o conjunt d’habilitats personals necessàries per expressar els sentiments i les opinions propis, en el moment oportú i de la manera adequada, sense negar ni menysprear els drets de les altres persones. Implica disposar de la capacitat d’expressar de manera sincera l’afecte vers altri (assertivitat positiva); manifestar desacord amb altri sense ferir la seva sensibilitat (assertivitat negativa); o saber expressar desitjos i sentiments, després d’haver reconegut els agents (assertivitat empàtica). L’assertivitat pot desenvolupar-se mitjançant un entrenament adequat, que sovint constitueix un element important en els programes de prevenció, per ajudar els adolescents a afrontar les pressions de l’entorn a consumir drogues.

Autoeficàcia. Creença personal en la capacitat pròpia per realitzar una acció i assolir un objectiu, que pot estar fortament arrelada o no. Contribueixen a la formació de l’autoeficàcia certs factors psicosocials, com experiències particulars i personals i tot allò que se n’ha après. L’autoeficàcia pot ser una creença general (capacitats percebudes en la vida, en general), o específica (capacitat per fer una dieta, per deixar de fumar, per posar-se un mateix una injecció, i altres.). Té un rol important en el fracàs o l’èxit de programes que tenen com a finalitat canviar el comportament pel que fa a la salut, com per exemple, aprimar-se. La teoria de l’eficàcia és un model que s’utilitza en el marc de la teoria de l’aprenentatge social per explicar com s’ha d’aprendre a fer canvis en l’aspecte psicosocial (Bandura, 1977).

Avaluació. Procés sistemàtic i científic de mesura que implica la planificació, la recollida, el processament i l’anàlisi de dades referides a una intervenció. Per tant, inclou un conjunt de procediments sistemàtics que permeten estimar, de forma objectiva, la capacitat d’una actuació, un programa, un pla o una estratègia preventius per assolir-ne la finalitat. En general, i segons el mètode d’avaluació adoptat, permeten estimar l’eficàcia, l’efectivitat, l’eficiència i l’impacte assolit en relació amb els objectius marcats inicialment. Es tracta d’un procediment que ha de considerar-se des de l’inici de la planificació de qualsevol actuació preventiva, com a part indispensable. Pot plantejar-se a curt termini (immediatament després d’acabar la intervenció); a mitjà termini (després de 12-18 mesos de finalitzar la intervenció); o a llarg termini (24 mesos o més després de finalitzar la intervenció).

Avaluació d’experts (peer review). Procés de revisió d’estudis enviats per ser publicats en revistes científiques o resums per presentar en congressos científics. En aquest mètode de revisió, dos o més professionals experts en el camp de l’estudi valoren la qualitat científica i el mètode emprat en la investigació presentada. La valoració final depèn de més d’una valoració.

Avaluació de necessitats. S’utilitza sovint per definir el nombre d’individus d’una població que es podrien beneficiar d’un tractament en particular (per exemple, reemplaçar una articulació), per grup d’edat. La informació pot provenir d’estudis locals específics per al problema o d’enquestes epidemiològiques per a la població en general, o d’una altra localitat, la qual cosa facilita una estimació del problema. La informació pot ser útil per a l’avaluació quantitativa d’un tractament en particular, d’un servei que cal donar o per a la identificació d’una mancança. Els dos problemes principals són que se sap ben poca cosa sobre la prevalença de nombroses patologies, i que els canvis en els coneixements i els tractaments depassen sovint l’avaluació de les necessitats; consegüentment, les indicacions de tractament canvien constantment. En l’àmbit individual, això representa una avaluació completa de les necessitats per a la vida quotidiana, a fi de prestar serveis a domicili o en un centre. Es recullen dades de l’individu, de la seva família o dels seus cuidadors i dels professionals sanitaris, per tal d’arribar a una decisió sobre les necessitats.

Ayahuasca. Rep aquest nom el conjunt de beuratges enteogènics elaborats mitjançant la decocció de diferents plantes. Totes inclouen un component bàsic, la liana Banisteriopsis caapi, que conté inhibidors de la monoaminoxidasa (IMAO). Un dels preparats més comuns és la barreja d’aquesta liana amb la Psychotria viridis. També es pot trobar barrejada amb la Diplopterys cabrerana o la Mimosa hostilis. Aquestes plantes aportarien al preparat, si escau, la molècula dimetiltriptamina o DMT. La variabilitat en la composició de les diverses ayahuasca és molt gran, i en alguna de les seves variants s’hi poden trobar tabac o altres plantes. Es tracta d’un beuratge farmacològicament complex i de toxicitat escassa emprat per a rituals mèdics o religiosos i en la medicina tradicional dels pobles natius amazònics.

Benzodiazepina. Medicament que pertany a un grup de fàrmacs relacionats estructuralment i que s’utilitza com a sedant/hipnòtic, relaxant muscular i antiepilèptic. Els seus efectes terapèutics consisteixen a potenciar l’acció de l’àcid gamma-aminobutíric (GABA), un important inhibidor de la neurotransmissió. Hi ha quatre tipus de benzodiazepines: d’acció curta i amb un efecte ràpid (halazepam i triazolam), d’efecte intermedi (alprazolam, flunitrazepam, nitrazepam, lorazepam i temazepam), d’acció lenta (oxazepam) i d’acció llarga (diazepam, clorazepat, clordiazepòxid, flurazepam i prazepam).

Bolets al·lucinògens. Conjunt de bolets que contenen substàncies al·lucinògenes. En la major part dels casos, els seus principis actius són la psilocibina o la psilocina.

Cafeïna. Xantina amb propietats estimulants lleus del sistema nerviós central, vasodilatadores i diürètiques. Es troba en el cafè, la xocolata, la cola i altres refrescs, i el te, en alguns casos juntament amb altres xantines, com la teofil·lina o la teobromina. El seu consum excessiu (més de 500 mg al dia), sigui crònic o agut, i la toxicitat resultant reben el nom de cafeïnisme. Els símptomes són inquietud, insomni, rubor facial, contraccions musculars, taquicàrdia, trastorns digestius, pensament i parla accelerats o inconnexos, i ocasionalment, episodis d’ansietat o angoixa, depressió o esquizofrènia. 

Cànnabis. Terme genèric utilitzat per referir-se als diferents preparats psicoactius de la planta de la marihuana (cànem), Cannabis sativa. Aquests preparats poden ser fulles de marihuana, bhang, ganja o haixix (derivat de la resina dels tricomes florals de la planta) i oli d’haixix. El cànnabis conté almenys 60 cannabinoides, alguns dels quals tenen activitat biològica. El component més actiu és el Δ9-tetrahidrocannabinol (THC), que pot detectar-se en l’orina juntament amb els seus metabòlits diverses setmanes després del consum de cànnabis (habitualment fumat).

Cat. Fulles i brots d’una planta d’origen africà, Catha edulis, que es masteguen o es beuen en infusió. El cat, utilitzat en zones del Mediterrani oriental i el nord d’Àfrica, és un estimulant amb efectes similars als de les amfetamines. El seu consum massiu pot originar dependència i problemes físics i mentals similars als produïts per altres estimulants.

Cirrosi alcohòlica. Forma greu d’hepatopatia alcohòlica que es caracteritza per una necrosi i una deformació permanent de l’estructura del fetge a causa de la formació de teixit fibrós i nòduls regeneratius. Aquesta definició és estrictament histològica i, normalment, el diagnòstic únicament es basa en les dades clíniques. Aquesta malaltia afecta normalment persones d’entre 40 i 60 anys, després d’almenys 10 anys amb un consum de risc. Els pacients presenten símptomes i signes de descompensació hepàtica (ascites, edema mal·leolar, icterícia, hematomes, hemorràgia digestiva per varius esofàgiques i sensació de confusió deguda a l’encefalopatia hepàtica). El càncer de fetge és una complicació tardana de la cirrosi que es dóna en el 15% dels casos, aproximadament.

Cocaïna. Alcaloide que s’obté de les fulles de la coca o que se sintetitza a partir de l’ecgonina o els seus derivats. És un potent estimulant del sistema nerviós central que s’utilitza amb finalitats no mèdiques per produir eufòria o insomni; el seu consum repetit en provoca la dependència. La cocaïna, o “coca”, s’acostuma a comercialitzar sota l’aparença de flocs blancs, translúcids, cristal·lins o en pols, sovint adulterada amb diferents sucres o anestèsics locals.

Codependent. Familiar, amic íntim o parella d’una persona dependent de l’alcohol o altres drogues. Les actituds de la persona codependent solen perpetuar la dependència de la persona addicta, i retarden el seu procés de recuperació.

Conducció sota els efectes de l’alcohol. Generalment, fa referència a l’acció penal de conduir un vehicle amb un nivell d’alcoholèmia superior al permès per la llei. Aquesta expressió no es limita a conduir borratxo, sinó que, a més, inclou la conducció sota la influència de l’alcohol i conduir en estat d’intoxicació. En els darrers anys, s’han ampliat les lleis que regulen la conducció sota els efectes de l’alcohol i actualment s’apliquen també a la conducció sota els efectes de les drogues i, en general, prohibeixen conduir amb qualsevol nivell de determinades drogues en sang.

Comorbiditat. Malaltia o conjunt de malalties que coexisteixen en una mateixa persona que s’està estudiant o amb la qual s’està fent una intervenció a causa d’un altre problema de salut. És sinònim del terme morbiditat conjunta.

Comunitat terapèutica. Servei d’acolliment residencial que, amb caràcter transitori, i procurant un règim d’autogestió com a eina socialitzadora, proporciona a les persones amb dependència de l’alcohol i altres drogodependents, en el seu procés de rehabilitació, l’acolliment, l’atenció i la vida comunitària que els ha de facilitar la seva integració social. És un servei de suport a la prestació sociosanitària.

Consum (d’alcohol o drogues). Autoadministració d’una substància psicoactiva.

Consum controlat d’alcohol. Fa referència al consum que evita la intoxicació. S’utilitza per referir-se a una persona que ha tingut problemes amb l’alcohol i que intenta mantenir-ne un ús controlat.

Consum de risc d’alcohol. Segons l’Organització Mundial de la Salut, és la ingesta mitjana habitual d’entre 20 i 40 g d’alcohol diaris en el cas de les dones, i d’entre 40 i 60 g diaris en el cas dels homes. Aquest consum sol causar problemes si els hàbits persisteixen.

Consum perjudicial d’alcohol. Segons l’Organització Mundial de la Salut, és la ingesta mitjana habitual que supera els 40 g d’alcohol en el cas de les dones, i els 60 g diaris en el cas dels homes. És un patró de consum que perjudica la salut física (cirrosi hepàtica) i la salut mental (depressió derivada del consum d’alcohol) de la persona.

Consum problemàtic d’alcohol. En general, fa referència al consum que deriva en problemes individuals o col·lectius, de salut o socials. En ocasions s’ha assimilat a un estadi precoç de la dependència de l’alcohol, mentre que altres autors l’identifiquen amb el consum perjudicial, tot excloent els casos de dependència. Per aquesta ambigüitat de significats, no és recomanable emprar aquest terme ni el de bevedor problemàtic, que haurien de substituir-se per conceptes admesos en els manuals de classificació internacional (CIM o DSM), en el cas dels trastorns per ús. L’OMS61 recomana referir-se als problemes derivats com a problemes relacionats amb l’alcohol.

Convenis internacionals sobre drogues. Tractats internacionals encarregats del control de la producció i de la distribució de substàncies psicoactives. Els primers tractats (Llei general de Brussel·les de 1889-90 i Convenció de Saint-Germain-en-Laye de 1912) controlaven el tràfic de licors al continent africà durant l’època colonial. Actualment, el primer tractat que va abordar el tema de les substàncies controlades va ser el Conveni de l’Haia de 1912. Les seves disposicions i les d’altres convenis posteriors es van consolidar en el Conveni únic sobre estupefaents (1961, modificat pel Protocol de 1972). Més endavant, es van afegir el Conveni de 1971 sobre substàncies psicotròpiques i el Conveni de 1988 contra el tràfic il·lícit d’estupefaents i substàncies psicotròpiques.

Deler (craving). Desig molt intens de consumir una substància psicoactiva o d’experimentar els efectes derivats de la seva intoxicació. S’utilitza de forma popular per referir-se al mecanisme que suposadament es deriva de la reducció de la capacitat de control. L’ànsia també pot induir-se per la provocació de qualsevol estat d’excitació fisiològica que recordi a una síndrome d’abstinència de l’alcohol o les drogues.

Deliri (delírium). Síndrome cerebral orgànica aguda que es caracteritza per trastorns concomitants de la consciència, l’atenció, la percepció, l’orientació, el pensament, la memòria, el comportament psicomotor, l’emoció i el cicle son-vigília. La seva durada és variable, des d’unes hores fins a diverses setmanes, i el seu grau d’intensitat pot ser des de lleu fins a molt greu. La síndrome d’abstinència induïda per l’alcohol i acompanyada de deliri s’anomena delírium trèmens.

Delírium trèmens. Síndrome d’abstinència acompanyada de deliri; estat psicòtic agut que es produeix durant la fase d’abstinència en les persones dependents de l’alcohol i que es caracteritza per confusió, desorientació, idees paranoides, deliris, il·lusions, al·lucinacions (sovint de tipus visual o tàctil i, amb menys freqüència, auditives, olfactives o vestibulars), inquietud, distracció, tremolor, suor, taquicàrdia i hipertensió. Acostuma a començar 48 hores o més després de la interrupció o la reducció del consum d’alcohol, encara que de vegades pot arribar a trigar fins a una setmana. No s’ha de confondre amb l’al·lucinosi alcohòlica, que no sempre es tracta d’un fenomen d’abstinència.

Dependència. Aplicat a l’alcohol i altres drogues, implica una necessitat de consumir dosis repetides de la droga per trobar-se bé o per no sentir-se malament. En el DSM-IV-R, la dependència es defineix com un grup de símptomes cognitius, fisiològics i del comportament que indiquen que una persona presenta una deterioració del control sobre el consum de la substància psicoactiva i que continua consumint-la malgrat les conseqüències adverses. Equival, més o menys, a la síndrome de dependència recollida en la CIM-10 (ICD-10). En el context de la CIM-10 (ICD-10), la dependència fa referència a qualsevol dels components de la síndrome. Cada droga té els seus símptomes característics de dependència. Si no s’especifica, la dependència fa referència tant als elements físics com als psicològics. La dependència psicològica o psíquica s’aplica a la deterioració del control sobre el consum de la substància (vegeu: deler o craving), mentre que la dependència fisiològica o física fa referència a la tolerància i els símptomes d’abstinència (vegeu: neuroadaptació).

Dependència creuada. Terme farmacològic que s’utilitza per indicar la capacitat que té una substància (o un grup de substàncies) per suprimir les manifestacions de l’abstinència d’una altra substància o d’un altre grup de substàncies, mantenint l’estat de dependència física. En aquest cas, el terme s’utilitza en el sentit psicofarmacològic més estricte que s’associa a la supressió dels símptomes d’abstinència. Una de les conseqüències del fenomen de la dependència creuada és que hi ha més probabilitats que aparegui dependència d’una substància si la persona ja és dependent d’una altra substància relacionada. Per exemple, és més fàcil que aparegui dependència d’una benzodiazepina en persones que ja són dependents d’un altre medicament d’aquest tipus o d’altres substàncies amb efectes sedants, com l’alcohol o els barbitúrics.

Desinhibició. Estat d’alliberació de les inhibicions internes que influeixen sobre la conducta d’una persona. El consum de substàncies com l’alcohol o l’èxtasi poden provocar aquest efecte en l’estat d’ànim, caracteritzat per un augment de la sociabilitat i l’empatia o la capacitat per connectar amb els altres. En neurofisiologia i en neurofarmacologia també es fa servir aquest terme per designar la supressió d’una influència inhibidora sobre una neurona o un circuit, en contraposició amb l’estimulació directa de la neurona o el circuit. Per exemple, els opiacis deprimeixen l’activitat de les neurones dopaminèrgiques, que normalment actuen com a inhibidores tòniques sobre la secreció de la prolactina per part de les cèl·lules de la hipòfisi. Per tant, els opiacis “desinhibeixen” la secreció de la prolactina i, de forma indirecta, provoquen un augment de la concentració sèrica de la prolactina.

Desintoxicació. Procés mitjançant el qual una persona deixa de patir gradualment els efectes d’una substància psicoactiva. Com a procediment clínic, fa referència al procés de retirada de la substància que es duu a terme de forma segura i eficaç, reduint al mínim els símptomes de l’abstinència. Els procediments de desintoxicació poden implicar o no l’administració de medicaments. El medicament administrat acostuma a ser un fàrmac que té tolerància creuada i dependència creuada amb la substància consumida pel pacient. Es calcula la dosi per alleujar la síndrome d’abstinència sense induir intoxicació i es retira gradualment conforme el pacient es recupera. La desintoxicació com a procediment clínic exigeix la supervisió del pacient fins que es recupera completament de la intoxicació o de la síndrome d’abstinència física.

Despenalització. Revocació de lleis o normes que defineixen com a delictiu un comportament, un producte o un estat. Aquest terme s’utilitza en relació amb les drogues il·legals i, en alguns països, amb el delicte d’embriaguesa pública. Pot aplicar-se també a una reducció de la gravetat d’un delicte o de les penes que comporta; per exemple, la rebaixa de la sanció per possessió de marihuana, que passa de ser un delicte castigat amb la detenció i penes de presó, a una infracció castigada amb una amonestació o una multa. En aquest sentit, es diferencia la despenalització de la legalització, que és la revocació completa de qualsevol definició com a delicte, acompanyada sovint per un esforç del govern per controlar el mercat del producte o per influir sobre aquest o sobre el comportament afectat.

Diacetilmorfina, diamorfina. Noms genèrics alternatius de l’heroïna.

Diagnòstic dual. Terme general que fa referència a la comorbiditat o la coexistència d’un trastorn a causa del consum de substàncies psicoactives i d’un altre trastorn psiquiàtric en la mateixa persona.

Diazepam. Benzodiazepina d’ús habitual.

Dissolvents. Vegeu: substàncies volàtils.

Disulfiram (Antabus). Prototip dels medicaments sensibilitzants a l’efecte de l’alcohol, prescrit per ajudar a mantenir l’abstinència de l’alcohol. El disulfiram inhibeix l’activitat de l’aldehid-deshidrogenasa i, en presència de l’alcohol, provoca l’acumulació d’acetaldehid, i causa una reacció de rubor facial acompanyat de nàusees, marejos i palpitacions.

Dotze passos, Grup basat en els. Grup d’ajuda mútua organitzat entorn de l’anomenat Programa dels dotze passos d’Alcohòlics Anònims (AA) o d’una adaptació directa d’aquest programa. El programa es basa en el següent: admetre sentir-se impotent davant de l’alcohol i no poder governar la vida pròpia per aquest motiu; posar la vida pròpia en mans d’un “poder superior”; fer un inventari moral i reparar els danys causats en el passat, i ajudar altres alcohòlics. Els alcohòlics en recuperació que segueixen el programa no han de tornar a beure mai més, encara que aquest objectiu es va aconseguint dia a dia. Alcohòlics Anònims s’organitza a partir de “dotze tradicions” que imposen l’anonimat, una postura apolítica i una estructura organitzativa sense jerarquies.

Droga. En el camp de la medicina fa referència a qualsevol substància amb potencial per prevenir o curar una malaltia o augmentar la salut física o mental. Farmacològicament, aquest terme fa referència a qualsevol substància química capaç de modificar els processos fisiològics i bioquímics dels teixits o els organismes. Col·loquialment, aquest terme es refereix a les substàncies psicoactives i, sovint, més concretament a les drogues il·legals. Les teories professionals intenten normalment demostrar que la cafeïna, el tabac, l’alcohol i altres substàncies utilitzades sovint amb finalitats no mèdiques també són drogues, ja que, en part, es prenen pels seus efectes psicoactius.

Droga depressora. Substància que suprimeix, inhibeix o redueix alguns aspectes de l’activitat del sistema nerviós central (SNC). Els principals grups de depressors del SNC són els sedants/hipnòtics, els opiacis i els neurolèptics. Alguns exemples de depressors són l’alcohol, els barbitúrics, els anestèsics, les benzodiazepines, els opiacis i els seus anàlegs sintètics. En aquest grup també s’acostuma a incloure els anticonvulsius, a causa de la seva acció inhibidora de l’activitat neuronal anòmala.

Droga de disseny. Derivat amfetamínic fabricat per mètodes químics o obtingut a través de precursors que poden ser medicaments. No sol tractar-se de drogues noves o originals, ni tampoc de drogues elaborades “a la carta”, sinó de drogues conegudes que en un moment determinat es troben en el mercat per satisfer noves demandes o substituir psicofàrmacs controlats. Per aquest motiu, el concepte “drogues de disseny” no és ni precís ni adequat; la seva denominació més correcta, químicament i farmacològicament parlant, és la de droga sintètica. Les drogues de síntesi tenen una acció farmacològica, combinen efectes estimulants amb alteracions de les percepcions. Aquests efectes es produeixen en funció del tipus de substància, la dosi i la sensibilitat individual. La droga de disseny més coneguda és l’MDMA o èxtasi.

Droga estimulant. Qualsevol substància que activa, potencia o incrementa l’activitat neuronal. Les amfetamines, la cocaïna, la cafeïna i altres xantines, la nicotina i els anorexígens sintètics com la fenmetrazina o el metilfenidat, són considerades drogues estimulants. Hi ha altres medicaments que tenen accions estimulants i que, malgrat que no en causen l’efecte principal, poden manifestar-se quan es consumeixen en dosis altes o de forma perllongada; es tracta dels antidepressius, els anticolinèrgics i certs opiacis. Sovint, l’ús inadequat crònic provoca canvis de la personalitat i de la conducta, com impulsivitat, agressivitat, irritabilitat i desconfiança. Ocasionalment, poden provocar psicosi delirant completa. Quan deixen de prendre’s després d’un consum prolongat o massiu, pot aparèixer una síndrome d’abstinència, caracteritzada per un estat d’ànim deprimit, fatiga, trastorns del son i augment de les imatges oníriques.

Droga il·legal. Substància psicoactiva que té prohibides la seva producció, venda o consum. En sentit estricte, la droga per sí mateixa no és il·legal, però sí que ho són la seva producció, la seva venda o el seu consum en determinades circumstàncies i en una determinada jurisdicció. El terme més exacte mercat de drogues il·legals fa referència a la producció, la distribució i la venda de qualsevol droga o medicament fora dels canals legalment permesos.

Droga legal. Droga legalment disponible mitjançant prescripció mèdica o, ocasionalment, també sense ella, en una determinada jurisdicció.

Efectivitat. Grau en el qual una determinada intervenció, procediment o servei, desenvolupats en condicions habituals (reals), assoleix els resultats que pretén assolir.

Eficàcia. Grau en el qual una determinada intervenció, procediment o servei, desenvolupats en condicions ideals (o de laboratori), assoleix els resultats que pretén assolir. L’avaluació de l’eficàcia és, doncs, el resultat d’un assaig aleatori controlat.

Epidemiologia. Ciència que permet la investigació d’aspectes sociosanitaris de gran rellevància. Permet estudiar l’ocurrència i la distribució d’estats o esdeveniments relacionats amb la salut i els factors amb els quals s’associen, o que els determinen, en poblacions definides. Ha estat la base del desenvolupament de la salut pública, i és una ciència també indispensable en prevenció.

Episodi de consum intensiu d’alcohol. Segons l’OMS, és la ingesta d’un mínim de 60 g d’alcohol en una sola ocasió. Habitualment se sol fer servir el terme binge drinking.

Esteroides. Hormones naturals o sintètiques constituïdes per lípids complexos basats en la molècula del colesterol, que afecten els processos químics de l’organisme, el creixement i les funcions sexuals i fisiològiques. En aquest grup s’inclouen les hormones corticosuprarenals, testiculars i ovàriques i els seus derivats. En l’àmbit del consum de drogues i altres problemes relacionats, els esteroides anabolitzants són els que susciten més preocupació. Aquests compostos estan relacionats amb les hormones sexuals masculines; incrementen la massa muscular i, en les dones, causen masculinització. Alguns esportistes utilitzen de forma indeguda els esteroides anabolitzants per augmentar la seva força i el seu rendiment. L’ús inadequat dels esteroides corticosuprarenals és rar.

Estil de vida. Manera de viure basada en la interacció entre les condicions de vida en el sentit més ampli i les formes individuals de comportament, determinades pels factors socioculturals i les característiques personals. El ventall de models de comportament accessible als individus pot ser limitat o social, determinat per factors socials i de l’entorn. Per aquest motiu, l’estil de vida se sol considerar dins del context tant de les experiències individuals i col·lectives com de les condicions de vida. En l’àmbit de la promoció de la salut, el concepte d’estil de vida es va presentar en principi com un concepte alternatiu al model dels comportaments de risc de la medicina preventiva. L’estil de vida va representar un element del concepte de promoció de la salut de l’OMS a la dècada dels anys vuitanta.

Estudi prospectiu. Estudi que implica una recollida de dades sobre esdeveniments futurs. Implica fer el seguiment d’un grup de subjectes exposats a un factor particular, a fi d’estudiar els efectes sobre la salut que poden aparèixer en aquest grup en el curs del temps. 

Estudi retrospectiu. Estudi que intenta establir una connexió possible entre un fenomen de salut (malaltia o altres) que és present en el moment de començar l’estudi i els esdeveniments (factors de risc) que s’han produït en el passat. 

Èxtasi. Substància psicoactiva derivada de les amfetamines (3-4 metilendioximetanfetamina) i sintetitzada en laboratoris. Aquesta substància exerceix una acció estimulant sobre el sistema nerviós central, tot i que també té alguns efectes sobre la percepció. S’inclouria en les anomenades drogues de disseny.

Evidència. Informació obtinguda de l’anàlisi sistemàtica i exhaustiva de dades procedents de la recerca bàsica, clínica i epidemiològica.

Factors de protecció. Són les característiques de caràcter individual, ambiental o social que redueixen la probabilitat que una persona s’impliqui en el consum de drogues o que aquest consum arribi a causar problemes importants, a ella o a altres persones. La presència de factors de protecció atenua l’impacte dels factors de risc, però no són la part oposada d’un mateix continu. Hi ha factors de protecció individuals (tenir habilitats socials, capacitat d’adaptació, estabilitat emocional, capacitat de resolució de problemes, autoimatge positiva, i altres); factors de protecció familiars (existència de vincles afectius positius, suport familiar, una gestió parental clara, bona relació família-escola, i altres); factors de protecció escolars (vincles afectius positius amb el professorat, suport per part de l’escola, regles de conducta clares, participació de l’alumnat en les tasques i decisions escolars, i altres), i factors de protecció de l’entorn proper (implicació del grup d’iguals en tasques prosocials, existència de vincles afectius positius amb instàncies socialitzadores com associacions no governamentals, i altres).

Factors de risc. Són les característiques de caràcter individual, familiar, ambiental o social que incrementen la probabilitat que una persona s’impliqui en el consum de drogues o que aquest consum arribi a causar problemes importants, bé de caràcter conductual (conductes desadaptatives, problemes relacionals i altres), sanitari (morbiditat o mortalitat evitables) o social (violència, aldarulls, i altres). Hi ha factors de risc individuals (l’inici precoç del consum d’alguna droga, cerca de noves sensacions, impulsivitat, necessitat d’acceptació en el grup d’iguals, i altres); factors de risc familiars (baixa cohesió familiar, conflictes parentals, i altres); factors de risc escolars (l’absentisme, el fracàs escolar, i altres); factors de risc de l’entorn proper (implicació del grup d’iguals en tasques prosocials, i altres), i factors de risc de l’entorn social general (l’elevada disponibilitat i accessibilitat a les drogues, el consumisme, les actituds discriminatòries envers poblacions en situació de vulnerabilitat social, i altres).

Factors de risc i grup d’igualsS’ha vist que hi ha una relació entre l’inici del consum de drogues i el grup d’iguals. En el passat es va arribar a assenyalar que el consum per part del grup era el factor de risc més important per a l’inici del consum de drogues. Més endavant s’ha vist que no totes les persones són igualment influenciables per la pressió —real o percebuda— del grup i que hi ha relacions d’influència recíproca entre l’individu i el grup, és a dir, les persones tenen també tendència a relacionar-se amb grups que els són afins.

Fenciclidina (PCP). Substància psicoactiva amb efectes depressors del sistema nerviós central, estimulants, analgèsics i al·lucinògens. També rep el nom de pols d’àngel, herba dolenta o píndola de la pau. Com a droga il·legal, la PCP pot consumir-se per via oral, intravenosa o per inhalació, però normalment es fuma; els efectes apareixen en 5 minuts i arriben al seu nivell màxim al cap d’una mitja hora. S’han observat episodis de delírium, trastorn delirant i trastorn de l’estat d’ànim induïts per la PCP.

Gastritis alcohòlica. Inflamació de la mucosa que revesteix l’estómac provocada per l’alcohol. Habitualment, es produeix després d’episodis de consum intensiu d’alcohol i es caracteritza per l’aparició d’erosions de la mucosa que poden sagnar. Els símptomes inclouen dolor a la part superior de l’abdomen, pot haver-hi hemorràgia gàstrica i, en la majoria dels casos, s’acompanya d’esofagitis.

Grup d’ajuda mútua. Grup on els participants s’ajuden mútuament a recuperar-se o a mantenir la recuperació de la dependència de l’alcohol o una altra droga, dels problemes relacionats o dels efectes de la dependència d’una altra persona, sense tractament ni orientació professional. Els grups més destacats són Alcohòlics Anònims, Narcòtics Anònims i Al-Anon (adreçat a familiars de persones alcohòliques).

Habilitats socials. Capacitats i recursos personals, interpersonals, cognitius, emocionals i físics que permeten a les persones controlar i dirigir la seva vida, facilitant la capacitat de viure en el seu entorn i contribuint a modificar-lo.

Habituació. Efecte d’acostumar-se a una conducta o un estat, inclòs el consum de substàncies psicoactives. En el context de les drogues, aquest terme té connotacions de dependència. L’any 1957, un comitè d’experts de l’OMS va diferenciar entre l’habituació i l’addicció a les drogues basant-se en l’absència de dependència física, en que no existeix compulsió a prendre la droga, sinó simple desig, i en que la tendència a augmentar la dosi és escassa o nul·la (vegeu: tolerància). L’any 1964, un altre comitè d’experts de l’OMS va substituir ambdós termes pel de dependència.

Haixix. Vegeu: cànnabis.

Hepatitis alcohòlica. Malaltia del fetge que es caracteritza per la necrosi de les cèl·lules hepàtiques i la inflamació degudes al consum crònic de nivells de risc d’alcohol. Es tracta d’un precursor ben conegut de la cirrosi alcohòlica, sobretot en les persones que mantenen un consum elevat d’alcohol. Encara que el diagnòstic és, en sentit estricte, histològic, sovint s’estableix sobre la base de l’evidència clínica i bioquímica, fins i tot quan no és possible confirmar-ho mitjançant una biòpsia. Les dades clíniques que permeten suposar el diagnòstic són la presència d’icterícia (que pot ser acusada), hepatomegàlia dolorosa a la palpació i, ocasionalment, ascites i hemorràgia.

Ibogaïna. És un alcaloide indòlic que es concentra a l’arrel de la Tabernanthe iboga, un arbust comú a l’Àfrica equatorial. Té propietats al·lucinògenes, per la qual cosa s’ha usat en cerimònies religioses i rituals d’iniciació, tot i que també s’ha proposat que pot contrarestar els efectes de l’addicció de substàncies com la nicotina, els opiacis o la cocaïna.

Inhalant. Vegeu: substàncies volàtils.

Inhibidor de la recaptació de serotonina. Medicament que inhibeix la recaptació de serotonina per les neurones i que, per tant, perllonga la seva acció. S’ha descrit que els fàrmacs d’aquest grup són capaços de reduir el consum d’alcohol. Determinats antidepressius inhibeixen tant la captació de serotonina com la de noradrenalina (norepinefrina).

Intercanvi de xeringues. Intervenció preventiva que té per finalitat reduir la transmissió de malalties infeccioses a través de la sang. Inicialment, es va desenvolupar com una resposta a l’aparició del VIH i la sida i es va estendre a tots els països on el consum de drogues com l’heroïna es feia per via parenteral. Implica la distribució de xeringues estèrils a canvi de xeringues utilitzades, si bé en la pràctica no sempre és imprescindible l’intercanvi i les xeringues estèrils són distribuïdes gratuïtament o a cost baix.

Intervenció breu. Estratègia terapèutica en la qual s’ofereix un tractament estructurat de curta durada (normalment, de 5 a 30 minuts) amb la finalitat d’ajudar una persona a suspendre o reduir el consum d’una substància psicoactiva o, amb menys freqüència, a resoldre altres aspectes de la seva vida. S’adreça especialment als metges de medicina general i altres professionals sanitaris d’atenció primària. Fins avui, la intervenció breu, ocasionalment també anomenada intervenció mínima, s’ha aplicat fonamentalment als mètodes per deixar de fumar i al tractament del consum perjudicial d’alcohol. La justificació de la intervenció breu resideix, a pesar que el percentatge de persones que modifiquen el seu consum de substàncies després d’una única intervenció és reduït, en l’enorme repercussió que té en la salut pública l’elevat nombre de professionals d’atenció primària que realitzen aquestes intervencions de forma sistemàtica. La intervenció breu s’associa amb freqüència als tests de cribratge sistemàtics per a la detecció de consum de risc i consum perjudicial de substàncies, especialment d’alcohol i tabac. Vegeu: intervenció precoç.

Intervenció del grup d’iguals. Intervenció en la qual els “iguals” assessoren o presten alguna intervenció preventiva de manera sistemàtica i continuada. Pot desenvolupar-se en programes de carrer o d’oci i temps lliure. 

Intervenció precoç. Estratègia terapèutica que combina la detecció precoç del consum de risc o perjudicial de substàncies i el seu tractament. S’ofereix o es proporciona tractament abans que el pacient vagi al metge per voluntat pròpia i, en molts casos, abans que sigui conscient que el consum de substàncies podria causar-li problemes. S’adreça especialment a les persones que encara no han desenvolupat dependència física ni pateixen complicacions psicosocials importants. La intervenció precoç és una estratègia proactiva iniciada pel professional sanitari. Vegeu: intervenció breu.

Intoxicació. Estat posterior a l’administració d’una substància psicoactiva que causa alteracions en el nivell de consciència, en el nivell cognitiu, en la percepció, en el judici, en l’afectivitat o en el comportament, o en altres funcions i respostes psicofisiològiques. Les alteracions estan relacionades amb els efectes farmacològics aguts de la substància i amb les respostes apreses a aquesta substància que desapareixen amb el temps. La recuperació és completa, excepte quan s’han produït lesions tissulars o altres complicacions. La intoxicació depèn en gran mesura del tipus i la dosi de la droga, i també hi influeixen el grau de tolerància de la persona i altres factors.

Kava. Beguda elaborada amb les arrels de l’arbust Piper methysticum, molt utilitzat al sud del Pacífic en tot tipus de cerimònies i reunions socials. El seu principi actiu és la kavaïna, que com la kava es consumeix de forma habitual i produeix eufòria i sedació lleugeres. El consum massiu pot causar dependència i problemes mèdics.

Ketamina. Derivat de la fenciclidina, utilitzada originalment en medicina per les seves propietats analgèsiques i anestèsiques. Actualment s’utilitza en veterinària però també com a droga recreativa o psiconàutica de consum humà. Vegeu: fenciclidina.

Llacuna mental (blackout). Amnèsia anterògrada aguda que no s’associa a la pèrdua del coneixement, causada per la ingestió d’alcohol o altres substàncies.

Legal high (noves substàncies de síntesi, RC). Substàncies que es van sintetitzar en les últimes dècades amb finalitat investigadora, de les quals hi ha dades escasses o inexistents d’investigació clínica en animals i humans. La majoria d’informació sobre aquestes substàncies es pot trobar en entorns web, i el seu consum es produeix generalment en cercles socials restringits.

LSD. Substància al·lucinògena, popularment coneguda amb el nom de tripi. Vegeu: al·lucinogen.

Mal viatge. Fa referència a l’efecte advers de les drogues, caracteritzat per una combinació de pèrdua de control, distorsió de la imatge corporal, al·lucinacions, por a embogir o a morir, desesperació, pensaments suïcides i estat afectiu clarament negatiu. Els símptomes físics són suors, palpitacions, nàusees i parestèsies. Encara que les reaccions adverses d’aquest tipus s’associen normalment al consum d’al·lucinògens, també poden aparèixer amb les amfetamines i altres estimulants psicomotors, anticolinèrgics, antihistamínics i sedants/hipnòtics.

Medicament. Substància adquirida mitjançant els canals farmacèutics. La terminologia d’aquest sector divideix els medicaments en dos grups: medicaments ètics, que només poden adquirir-se mitjançant prescripció mèdica, i medicaments de lliure dispensació, dels quals es poden realitzar activitats de promoció dirigides al públic i que no estan subjectes a prescripció mèdica. La llista de medicaments que requereixen prescripció mèdica varia molt d’un país a un altre. Als països industrialitzats, la majoria dels medicaments psicoactius només poden adquirir-se amb recepta. En aquests països, la cafeïna, els antihistamínics, la codeïna (un opiaci) i l’alcohol són els principis actius psicoactius més freqüents que formen part dels medicaments de lliure dispensació.

Mediador o agent de prevenció. És la persona, professional o no, que facilita l’execució de les activitats preventives. En general, la seva missió no és la de transmetre coneixements, sinó la de facilitar les eines i els mètodes que han de permetre l’assoliment dels objectius preventius en la població beneficiària del programa. Tant si es tracta de professionals com si no, cal que hagin seguit un procés de formació de qualitat per desenvolupar la seva funció preventiva de forma efectiva.

Mescalina. Substància al·lucinògena que es troba en el peiot, una espècie de cactus originària del sud-oest d’Estats Units i el nord de Mèxic.

Metadona. Opioide sintètic (6-dimetil-4,4-difenil-3-heptanona) que s’utilitza en el tractament de manteniment de les persones amb dependència d’opiacis. Pot administrar-se un cop al dia per via oral, sota supervisió. Desenvolupada per químics alemanys, es va introduir com a analgèsic per substituir la morfina durant la Segona Guerra Mundial. Els seus efectes farmacològics, observats després d’una única administració, són qualitativament similars als de la morfina. Destaca la seva activitat analgèsica, la seva eficàcia per via oral i la seva capacitat per suprimir de forma perllongada la simptomatologia d’abstinència d’opiacis.

Mostra. Subconjunt o part d’una població de la qual es vol obtenir certa informació. La selecció de les unitats que constitueixen el subconjunt es pot fer segons diversos mètodes (mostreig). Es recorre a aquests subconjunts pel fet que l’estudi exhaustiu de la població general seria impossible, massa llarg o massa car.

Mostreig. Procés de selecció d’objectes o d’individus per a un estudi, a fi de minimitzar el biaix de selecció. Els mètodes habituals són: mostreig aleatori simple, mostreig estratificat, clúster i mostreig sistemàtic.

Naloxona. Bloquejant dels receptors opiacis antagonista de l’acció dels opioides. Reverteix els efectes de la intoxicació per opiacis i es recomana per al tractament de la sobredosi d’aquest grup de drogues.

Narcòtic. Substància química que provoca estupor, coma o insensibilitat al dolor. Normalment, fa referència als opiacis o opioides anomenats analgèsics narcòtics. En el llenguatge corrent i en l’argot legal, s’acostuma a utilitzar de forma imprecisa per referir-se a les drogues il·legals, sense tenir en compte les seves propietats farmacològiques. Per exemple, la legislació per al control dels narcòtics de Canadà, Estats Units i altres països engloba la cocaïna i el cànnabis, a més dels opiacis. A causa d’aquestes diferències d’ús, és preferible substituir aquest terme per un altre de significat més específic (per exemple, opioide).

Necessitats. Problemes particulars d’un individu que limiten la seva capacitat de mantenir-se amb bona salut. Són conceptes relatius, ja que depenen dels judicis de valor d’una societat en particular, i també de la capacitat per resoldre aquests problemes. Les necessitats es poden classificar en:

  • Necessitat percebuda. L’individu reconeix que té una necessitat per a un problema particular per resoldre.
  • Necessitats d’un pacient definides per professionals sanitaris, normalment metges. Aquestes necessitats poden ser totalment diferents de les definides per l’individu mateix. Cadascuna de les parts té judicis de valor diferents, idees diferents d’allò que és possible, i perspectives diferents.
  • Necessitat expressada. Les exigències que un individu presenta al professional sanitari. Sinònim de demanda.
  • Necessitat no satisfeta. Necessitats no satisfetes pel sistema sanitari, o bé perquè no es poden resoldre o no són reconegudes pels professionals sanitaris, o bé per manca de recursos en el sistema.

 

Neuroadaptació. Alteracions neuronals associades a la tolerància i a l’aparició d’una síndrome d’abstinència. És possible que una persona presenti neuroadaptació sense mostrar les manifestacions cognitives o conductuals de la dependència. Per exemple, els pacients operats que reben opiacis per alleujar el dolor pateixen ocasionalment símptomes d’abstinència, però poden no considerar-se com a tals o no presentar desig de continuar prenent aquests fàrmacs.

Neurolèptics. Grup de medicaments utilitzats per al tractament de les psicosis agudes i cròniques. També s’anomenen tranquil·litzants majors i antipsicòtics. Els principals neurolèptics són les fenotiazines (per exemple, la clorpromazina, la tioridazina i la flufenazina) i les butirofenones (per exemple, l’haloperidol). Presenten un potencial d’abús reduït.

Nicotina. Aquest alcaloide és la principal substància psicoactiva del tabac. Té efectes estimulants i relaxants. Es pot consumir o administrar en forma de fum de tabac inhalat, tabac de mastegar, rapè, pastilles, xiclets, pegats dèrmics, cigarretes electròniques o esprais nasals. La nicotina desenvolupa una forta tolerància i dependència. A causa del seu ràpid metabolisme, la concentració cerebral de nicotina disminueix amb rapidesa i el fumador torna a tenir ganes d’encendre un altre cigarret després de 30-40 minuts d’apagar l’anterior.

Nitrit d’amil. Nitrit alifàtic, substància inhalada volàtil, irritant per a la mucosa respiratòria i potent vasodilatador. S’utilitza en medicina per alleujar el dolor de l’angina de pit i el còlic biliar. Amb finalitats no mèdiques (pòper), es consumeix moments abans d’aconseguir l’orgasme per potenciar i perllongar el plaer. Vegeu: substàncies volàtils.

Normes, principis, valors. Les normes són l’afirmació dels estàndards acceptats àmpliament i un mitjà per trobar una base comuna en una societat plural, on els fonaments d’una acció moral poden ser molt diferents. La finalitat és trobar un consens per a l’acció en casos concrets. Un procediment pragmàtic intenta trobar normes de bases comunes a partir de les quals es poden proposar les normes deduïdes amb unes regles particulars per a l’acció en situacions especials. Exemples: mort cerebral com a norma abans d’autoritzar l’extracció d’òrgans per a trasplantaments, o un grup de serveis bàsics com a norma per a l’assignació de recursos als serveis sanitaris de Gran Bretanya.

Opiaci. Que pertany al conjunt d’alcaloides presents a l’opi, substància extreta de la càpsula del cascall (Papaver somniferum) i que té la capacitat d’induir analgèsia, eufòria i, en dosis elevades, estupor, coma i depressió respiratòria. Aquest terme no inclou els opioides sintètics. Vegeu: opioide.

Opioide. Genèric que s’aplica als alcaloides que conté la càpsula del cascall (Papaver somniferum), els seus anàlegs sintètics i els compostos sintetitzats en l’organisme que interaccionen amb els mateixos receptors específics del cervell, tenen la capacitat d’alleujar el dolor i produeixen una sensació de benestar (eufòria). Els alcaloides de l’opi i els seus derivats semisintètics són la morfina, la diacetilmorfina (diamorfina, heroïna), la hidromorfona, la codeïna i l’oxicodona. Els opioides sintètics són el levorfanol, el propoxifè, el fentanil, la metadona, la petidina (meperidina) i la pentazocina, un agonista-antagonista. Les endorfines i les encefalines són compostos endògens amb accions opioides. Vegeu: opioide endogen.

Opioide endogen. Tipus de neuropèptid cerebral natural. Hi ha dos grups principals: les encefalines i les endorfines. Tots dos poden interaccionar amb els punts d’unió dels opiacis (receptors) i d’aquesta manera regular la percepció del dolor; a més, sembla que les endorfines poden modular l’estat ànim i les respostes als estímuls estressants. Vegeu: opioide.

Pasta de coca. Producte obtingut de les fulles de la coca durant la primera fase del procés d’extracció de la cocaïna. Conté sulfat de cocaïna al 50-90% i impureses tòxiques, com el querosè i l’àcid sulfúric. Als països sudamericans es fuma amb marihuana, amb tabac o sola.

PCP. Vegeu: fenciclidina.

Peiot. Cactus (Lophophora williamsii) que conté nombrosos alcaloides psicoactius, com la mescalina, principal substància responsable dels seus efectes psicodèlics. Té una llarga tradició medicinal i ritual entre els indígenes americans i arreu del món s’utilitza com enteogen i complement de diverses pràctiques, com la meditació i la psicoteràpia psicodèlica.

Pentazocina. Opioide sintètic que pot induir una psicosi aguda caracteritzada per malsons, despersonalització i al·lucinacions visuals. Per les seves característiques agonistes i antagonistes, pot precipitar una síndrome d’abstinència per narcòtics.

Població en situació de risc. Grup de població que, per diverses circumstàncies, es troba més exposat a un o més factors de risc per desenvolupar problemes relacionats amb les drogues que qualsevol persona de la població general. Sovint, s’utilitza de manera inadequada l’expressió població de risc, que no és apropiada perquè la major part de factors de risc no són intrínsecs sinó circumstancials. El concepte de risc només implica l’existència d’una probabilitat relativa, i mai una certesa, pel que fa a un determinat resultat. Per tant, la identificació d’una persona com “de risc” és inadequada i perillosa ja que pot portar a estigmatitzacions socials. No hi ha persones ni poblacions “de risc”, sinó persones o poblacions que estan “en situació de risc”, és a dir, en condicions que augmenten les probabilitats que es produeixin problemes relacionats amb les drogues.

Política preventiva. Conjunt d’estratègies, plans, programes i activitats engegats per un govern, a través de l’Administració pública, per aconseguir els objectius preventius prèviament establerts i definits en estratègies i plans d’actuació.

Pols d’àngel. Vegeu: fenciclidina.

Prevalença. Nombre de casos que presenten una determinada característica, conducta o problema en una població concreta i en un moment donat. S’expressa com una proporció. En el numerador es troben els casos que presenten la característica estudiada i en el denominador el total de la població en la qual s’inclouen els casos. Es poden expressar casos prevalents per cada 100, 1.000, 100.000 casos, etc., segons la magnitud.

Prevenció de la recaiguda. Conjunt de procediments terapèutics utilitzats, en els casos de problemes amb l’alcohol i altres drogues, per ajudar els afectats a evitar o a superar la tornada al consum o la recaiguda cap a un consum no controlat de la substància. Aquests procediments poden utilitzar-se juntament amb un tractament basat en la moderació o l’abstinència o amb altres mètodes terapèutics. Els pacients aprenen estratègies que poden utilitzar per evitar situacions que es consideren precipitants d’una recaiguda i aprenen, mitjançant tècniques de repetició mental i d’altres tipus, a reduir al mínim el consum de substàncies un cop s’ha produït la recaiguda.

Problemes relacionats amb les drogues. Qualsevol de les conseqüències indesitjables relacionades amb l’ús de drogues. Relacionades no necessàriament implica causalitat. Els principals problemes relacionats amb les drogues a la nostra societat són de tipus sanitari (morbiditat i mortalitat prematures) i, per tant, evitables.

Programa de prevenció. Conjunt estructurat i coordinat d’activitats que es realitzen segons el coneixement d’unes necessitats prèviament identificades. El coneixement de les necessitats existents permet la determinació d’uns objectius establerts, d’uns indicadors associats a cada objectiu i d’un mètode d’avaluació per saber si finalment s’han obtingut els resultats esperats (objectius). Perquè sigui factible cal tenir en compte els recursos necessaris i els disponibles, i també la definició dels mètodes que s’utilitzaran per completar les activitats prèviament determinades.

Psicodèlic. Estat o fenomen que, provocat per certes drogues, comporta una particular exaltació de la consciència, al·lucinacions i estats mentals alterats.

Psicofàrmac. Substància psicoactiva que s’utilitza en el tractament dels trastorns en què estan alterades les funcions mentals o les facultats afectives.

Psicotròpic. Que afecta la ment o els processos mentals. Una substància psicotròpica és qualsevol substància química que exerceix els seus efectes principals o importants en el sistema nerviós central. Alguns autors apliquen aquest terme als medicaments que s’utilitzen fonamentalment en el tractament dels trastorns mentals: ansiolítics, sedants, antidepressius, antimaníacs i neurolèptics. D’altres l’utilitzen per referir-se a les substàncies que tenen un elevat potencial d’abús a causa dels seus efectes sobre l’estat d’ànim, la consciència o tots dos, com ara els estimulants, els al·lucinògens, els opiacis, i els sedants/hipnòtics (inclòs l’alcohol).

Psilocibina. Alcaloide al·lucinogen de la família de les triptamines. És present en aproximadament 200 espècies de bolets dels gèneres Psilocybe (116 espècies), Gymnopilus (14), Panaeolus (13), Copelandia (12), Hypholoma (6), Pluteus (6) Inocybe (6), Conocybe (4), Panaeolina (4), Gerronema (2) i Agrocybe, Galerina i Mycena (1 espècie cadascuna), presents arreu del planeta. La psilocibina és el principal component al·lucinogen dels bolets i la psilocina hi apareix en quantitats reduïdes. Malgrat això, després de la seva ingestió, la psilocibina es transforma en psilocina per l’acció de l’enzim fosfatasa alcalina; la psilocina és 1,4 vegades més potent que la psilocibina. Tradicionalment, els fongs que contenen psilocibina s’utilitzen amb propòsits espirituals com a substància enteògena. Vegeu: al·lucinogen.

Qualitat en prevenció. La qualitat en prevenció la determina el compromís en la cerca i la utilització de programes provadament efectius. A més d’aquesta condició inicial, cal que el programa parteixi del coneixement exacte de les necessitats existents, de la priorització d’objectius i de la utilització de models, mètodes i activitats coherents amb les necessitats. Alhora, les necessitats han de ser conceptualment lògiques, hi ha d’haver coherència entre els objectius, l’organització i la temporalització del programa, i s’ha de preveure un sistema de recollida de dades que garanteixi la factibilitat del pla d’avaluació previst.

Recaiguda. Acció de tornar a beure o a consumir una altra droga després d’un període d’abstinència, sovint acompanyada de la reinstauració dels símptomes de dependència. Alguns autors diferencien entre recaiguda i caiguda (en el sentit d’ensopegada); aquest darrer terme s’utilitza per definir un moment aïllat de consum d’alcohol o drogues. Vegeu: prevenció de la recaiguda.

Reducció de danys. Es tracta d’un enfocament que sustenta les polítiques i els programes que tenen com a finalitat disminuir significativament les conseqüències negatives resultants del consum d’alcohol, tabac i altres drogues, tant per les persones de forma individual com per la comunitat en general, sense requerir necessàriament l’abstinència.

Reducció de la demanda. Aquest terme s’utilitza per descriure les polítiques o programes adreçats a reduir la demanda de drogues psicoactives entre els consumidors. Fonamentalment s’aplica a les drogues il·legals, sobretot en referència a les estratègies d’educació, tractament i rehabilitació, en oposició a les estratègies basades en el compliment de la llei amb l’objectiu de prohibir la producció i la distribució de drogues (reducció de l’oferta).

Reducció de l’oferta. Fa referència a les polítiques o els programes adreçats a prohibir la producció i la distribució de drogues, especialment, les estratègies per fer complir les lleis reduint el subministrament de drogues il·legals.

Reducció de riscos. Accions individuals i col·lectives, tant mèdiques com socials, orientades a minimitzar els efectes negatius del consum de drogues. Els objectius es focalitzen en els problemes associats al consum i no en el fet de consumir.

Rehabilitació. Procés amb el qual una persona amb problemes de consum de drogues assoleix un estat de salut, una funció psicològica i un benestar social òptims. Agrupa diverses estratègies: teràpia de grup, teràpies conductuals específiques per evitar la recaiguda, participació en un grup d’ajuda mútua, ingrés en una comunitat terapèutica o un pis protegit, formació professional i experiència laboral. S’espera aconseguir la reinserció social en la comunitat.

Ressaca. Estat de malestar general posterior a la intoxicació etílica a causa del consum excessiu de begudes alcohòliques. Els símptomes físics poden ser: fatiga, mal de cap, set, vertigen, trastorns gàstrics, nàusees, vòmits, insomni, lleugera tremolor de mans i augment o descens de la pressió arterial. Entre els símptomes psicològics poden donar-se episodis d’ansietat, sentiment de culpa, depressió, irritabilitat i forta sensibilitat. La ressaca pot durar un màxim de 36 hores.

Risc atribuïble. Taxa d’ocurrència d’un problema, en individus exposats a sofrir-ne les conseqüències potencials derivades d’aquesta exposició. Diferència entre les taxes d’incidència en les persones exposades i les no exposades, assumint que la resta de variables exerceixen el mateix pes en ambdós grups. Permet apreciar millor les conseqüències quantitatives de l’exposició al factor de risc pel conjunt de la població afectada.

Risc relatiu. És la raó existent entre la incidència d’una condició o un problema sociosanitari, en un grup de població exposat a un factor de risc i la incidència del problema en el grup no exposat. Indica la probabilitat que una condició o un problema sociosanitari es desenvolupi en el grup exposat en relació amb el grup no exposat. Un risc relatiu d’1 indica que no hi ha relació entre el factor d’estudi i la condició o el problema sociosanitari estudiat. Si és significativament més gran que 1, hi ha una associació positiva i si és significativament menor que 1, l’associació és negativa.

Rush. Efecte immediat, agradable i intens que s’experimenta després de la injecció intravenosa de certes drogues (per exemple, heroïna, morfina, amfetamines, cocaïna, propoxifè).

Salut. A la constitució de l’OMS (1948) es defineix la salut com un estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament com l’absència de la malaltia. Més endavant, amb el desenvolupament del model de promoció de la salut, la salut és considerada un dret humà fonamental, a més d’un mitjà per aconseguir que les persones gaudeixin d’una vida individualment, socialment i econòmicament gratificant i productiva. L’OMS, en la Carta d’Ottawa per a la promoció de la salut, destaca l’existència de determinades condicions prèvies per assolir la salut, que inclouen: la pau, la disponibilitat d’aliments, recursos econòmics suficients, habitatge, un ecosistema estable i la utilització sostenible dels recursos existents.

Sedant/hipnòtic. Depressor del sistema nerviós central que té la capacitat d’alleujar l’ansietat i induir un estat de tranquil·litat i son. Els principals grups de sedants/hipnòtics són les benzodiazepines i els barbitúrics. També s’inclouen l’alcohol, la buspirona, l’hidrat de cloral, l’acetilcarbromal, la glutetimida, la metiprilona, l’etclorvinol, l’etinamat, el meprobamat i la metacualona. Els barbitúrics presenten un estret marge entre la dosi terapèutica i la dosi tòxica i la sobredosi és mortal. Aquestes substàncies tenen un potencial d’abús elevat; la dependència física apareix amb rapidesa, juntament amb tolerància. A més, l’hidrat de cloral, l’acetilcarbromal, la glutetimida, la metiprilona, l’etclorvinol i l’etinamat tenen un important potencial de dependència física i mal ús i també són molt letals en cas de sobredosi.

Sensibilitat. Capacitat amb la qual una prova de cribratge identifica adequadament els individus afectats. La sensibilitat d’una prova és la probabilitat que aquesta doni positiu en els individus realment malalts. La sensibilitat és igual al nombre d’individus malalts amb el resultat de la prova positiu dividit pel nombre d’individus malalts. És un criteri de validesa interna de la prova.

Síndrome alcohòlica fetal (SAF). Model de retard del creixement i el desenvolupament, tant mental com físic, caracteritzat per defectes cranials, facials, cardiovasculars i de les extremitats, que es detecta en els fills d’algunes mares amb consum de risc d’alcohol durant la gestació. Les alteracions més freqüents són: dèficit del creixement prenatal i postnatal, microcefàlia, retard del desenvolupament o retard mental, fissures palpebrals curtes, pont del nas enfonsat i llavi superior prim, plecs palmars anòmals i defectes cardíacs.

Síndrome amnèsica induïda per l’alcohol o les drogues. Alteració crònica i prominent de la memòria recent i remota que s’associa al consum d’alcohol o drogues. La memòria immediata acostuma a mantenir-se i la memòria remota queda menys afectada que la recent. Es donen trastorns evidents del sentit del temps i l’ordre dels esdeveniments i una alteració de la capacitat per aprendre coses noves. Pot existir una forta confabulació, però no sempre es dóna. La resta de funcions cognitives es mantenen relativament bé i els defectes amnèsics són desproporcionats en relació amb les altres alteracions.

Síndrome amotivacional. Grup de característiques associades al consum de substàncies, com per exemple: apatia, pèrdua d’eficiència, disminució de la capacitat per a realitzar plans complexos o a llarg termini, escassa tolerància a la decepció, trastorn de la concentració i dificultat per seguir la rutina diària. L’existència d’aquesta malaltia com a tal és controvertida. S’ha descrit sobretot en relació amb el consum de cànnabis i pot simplement reflectir una intoxicació crònica per cànnabis. Els símptomes també poden reflectir la personalitat de la persona consumidora, les actituds o la fase de desenvolupament.

Síndrome d’abstinència. Conjunt de símptomes d’intensitat variable que apareixen quan es redueix o s’interromp el consum d’una droga que s’ha consumit de forma repetida, habitualment durant un període llarg i/o en dosis altes. La síndrome pot acompanyar-se de signes de trastorn fisiològic. És un dels indicadors de la síndrome de dependència. És també la característica que determina el significat psicofarmacològic més estricte de dependència. L’inici i l’evolució de la síndrome d’abstinència són de durada limitada i estan relacionats amb el tipus i la dosi de la substància que es pren immediatament abans de la suspensió o la disminució del seu consum. En general, les característiques d’una síndrome d’abstinència són oposades a les de la intoxicació aguda.

Sistema d’informació. Conjunt de procediments de recollida de dades de forma sistemàtica i continuada. Tot sistema d’informació ha d’identificar, seleccionar o definir la informació que ha de recollir en forma d’indicadors. En l’àmbit preventiu, l’existència de sistemes d’informació proporcionen informació rellevant per a la priorització d’actuacions, la planificació de programes i la seva millora, i promouen i faciliten l’avaluació dels plans i programes preventius.

Speed. Vegeu: amfetamines.

Speedball. Combinació d’un estimulant i un opiaci, per exemple, cocaïna i heroïna o amfetamina i heroïna.

Sobredosi. Consum de qualsevol tipus de droga o medicament en una quantitat que provoca efectes adversos aguts físics o mentals. La sobredosi pot produir efectes temporals o prolongats, i també la mort. La dosi mortal d’una substància concreta varia segons cada persona i cada circumstància. En xifres absolutes, són més freqüents les sobredosis de drogues legals que les de drogues il·legals.

Sostenibilitat. Capacitat pròpia d’un programa per continuar a llarg termini, fins i tot quan canvien o desapareixen les principals fonts de finançament disponibles inicialment.

Substància o droga psicoactiva Substància l’activitat farmacològica de la qual incideix sobre les funcions mentals i afectives. Aquest terme i el seu equivalent, substància psicotròpica, són les expressions més neutres i descriptives per referir-se a tot el grup de substàncies, legals i il·legals, d’interès per a la política en matèria de drogues. Psicoactiu no implica necessàriament que produeixi dependència, però en el llenguatge corrent aquesta característica es troba implícita en les expressions consum de drogues o abús de substàncies. Vegeu: psicotròpic.

Substàncies volàtils. Substàncies que es transformen en vapor a temperatura ambient. Les substàncies volàtils que s’inhalen per obtenir efectes psicoactius (també anomenades inhalants) són els dissolvents orgànics presents en nombrosos productes d’ús domèstic i industrial (com la cola, els aerosols, les pintures, els dissolvents industrials, els dissolvents d’esmalt, la gasolina i els líquids de neteja) i els nitrits alifàtics, com el nitrit d’amil. Algunes substàncies són directament tòxiques per al fetge, el ronyó o el cor i algunes provoquen neuropatia perifèrica o degeneració cerebral progressiva. Els consumidors més habituals d’aquestes substàncies són els adolescents i els nens del carrer. En general, el consumidor mulla un drap amb el producte inhalant i se’l posa sobre la boca i el nas, o bé aboca l’inhalant en una bossa de plàstic o de paper que després aspira (el que indueix anòxia a més d’intoxicació).

Tabac. Preparat de les fulles de la Nicotiana tabacum, planta originària d’Amèrica que pertany a la família de les solanàcies. La nicotina és el seu principal component psicoactiu.

Tabaquisme. Estat de la persona fumadora que presenta una forta dependència de la nicotina i, en conseqüència, manifesta intensos símptomes d’abstinència. Equival a l’anomenada síndrome de dependència del tabac.

Tabaquisme passiu. Inhalació, normalment involuntària, de fum de tabac procedent d’una persona que està fumant.

Taxa (rate). És la mesura que indica la freqüència d’aparició d’un fenomen en un temps determinat (per exemple, anualment). Permet realitzar comparacions entre poblacions en diferents moments i llocs. Els components d’una taxa són: el numerador, el denominador, el temps específic en què es produeix el fenomen i, generalment, un factor multiplicador (una potencia de 10), per oferir nombres enters. Si el numerador està inclòs en el denominador es parla de proporcions.

Teofil·lina. Dimetilxantina present en les fulles del te. Té propietats diürètiques i estimulants del sistema nerviós central, i és menys potent que la cafeïna.

Tetrahidrocannabinol (THC). Vegeu: cànnabis.

Tolerància. Disminució gradual de la resposta habitual a la mateixa quantitat de substància, amb la consegüent necessitat d’incrementar-ne la dosi per obtenir els mateixos efectes. Els factors fisiològics i psicosocials poden contribuir al desenvolupament de tolerància, que pot ser física, psicològica o conductual. En referència als factors fisiològics, pot desenvolupar-se tolerància tant metabòlica com funcional. En augmentar el metabolisme de la substància, l’organisme és capaç d’eliminar-la amb més rapidesa. La tolerància funcional es defineix com una disminució de la sensibilitat del sistema nerviós central a la substància. La tolerància conductual és un canvi en l’efecte de la substància produït com a conseqüència de l’aprenentatge o l’alteració de les restriccions de l’entorn. La tolerància aguda és l’adaptació ràpida i temporal a aquest efecte d’una substància després de l’administració d’una sola dosi. La tolerància inversa, també anomenada sensibilització, és un estat en què la resposta a la substància augmenta amb el consum repetit. La tolerància és un dels criteris de la síndrome de dependència.

Tolerància creuada. Desenvolupament de tolerància a una substància a la qual no hi ha hagut exposició prèvia, a causa del consum agut o crònic d’una altra substància. En general, encara que no sempre, les dues substàncies tenen efectes farmacològics similars. La tolerància creuada es mostra clarament quan una dosi de la nova substància no produeix l’efecte esperat. Vegeu: dependència creuada; desintoxicació.

Tranquil·litzant. Medicament amb efectes calmants. S’utilitza per designar els diferents grups de medicaments emprats en el tractament simptomàtic de diversos trastorns mentals. Pot utilitzar-se per diferenciar aquests medicaments i els sedants/hipnòtics. Els tranquil·litzants tenen un efecte calmant o amortidor sobre els processos psicomotors sense afectar (excepte quan s’utilitzen en dosis altes) la consciència ni el pensament. Actualment, aquest terme fa referència sobretot als medicaments utilitzats per tractar els trastorns d’ansietat, com a sinònim de tranquil·litzants menors. Aquest darrer terme es va introduir per distingir-los dels anomenats tranquil·litzants majors (neurolèptics), utilitzats per al tractament dels trastorns psicòtics. Ara bé, s’ha generalitzat la idea que els tranquil·litzants menors són medicaments sense efectes nocius. Per això, i atès el potencial de dependència que tenen aquests medicaments, és recomanable evitar l’ús d’aquest terme.

Trastorn comportamental. Trastorn de la conducta en el qual s’observa un patró repetitiu i persistent d’actuacions que vulneren els drets d’altres persones o les normes bàsiques de convivència social.

Treball de carrer. Activitat de l’àmbit comunitari que té com a objectiu facilitar la millora de la salut i la reducció dels riscos o dels danys relacionats amb l’ús de drogues per a persones a les quals no es pot arribar a través de programes o serveis convencionals. El treball de carrer pot ser independent (quan es desenvolupa al carrer o altres llocs públics com clubs, hotels, bars, i altres); ambulatori (quan es desenvolupa en el marc d’alguna organització com cases d’acollida, centre juvenils, escoles, presons, i altres); o domiciliari (quan es duu a terme a la llar de la persona beneficiària).

Tractament de manteniment. Tractament d’una drogodependència que es basa en la prescripció d’una droga o un medicament de substitució amb el qual existeixen dependència creuada i tolerància creuada. Ocasionalment, aquest terme fa referència a una utilització menys perillosa d’aquesta droga com a tractament. Els objectius del tractament de manteniment són eliminar o reduir el consum d’una substància concreta, sobretot si és il·legal, o disminuir els danys derivats d’una via d’administració concreta, els perills corresponents per a la salut (per exemple, per l’ús compartit d’agulles) i les conseqüències socials. Aquesta modalitat acostuma a acompanyar-se de psicoteràpia i altres formes de tractament.

UDVI. Usuari o usuària de drogues per via intravenosa. Terme englobat en les sigles UDVP (usuari o usuària de drogues per via parenteral). Vegeu també: administració, via d’.

UDVP (també UDI, usuari o usuària de drogues injectables). Usuari o usuària de drogues per via parenteral. Les injeccions poden administrar-se per via intramuscular, subcutània, intravenosa (IV), i altres. Vegeu: administració, via d’.

Unitat de beguda estàndard (UBE). Mesura utilitzada per calcular el consum d’alcohol. Una cervesa, un got de vi o un aperitiu equival a 1 UBE; una consumició de begudes destil·lades equival a 2 UBE. A Europa es considera que una UBE conté 10 g d’alcohol.

Ús compartit d’agulles. Ús de xeringues o altres instruments d’injecció (per exemple, degotadors) per més d’una persona, especialment com a via d’administració d’una droga. Implica el risc de transmissió de virus (com el virus de la immunodeficiència humana i el virus de l’hepatitis B) i bacteris (per exemple, Staphylococcus aureus). Moltes de les intervencions relacionades amb el consum de drogues, com el manteniment amb metadona i els intercanvis d’agulles i xeringues, s’han dissenyat totalment o parcialment per eliminar l’ús compartit d’agulles.

Ús de drogues. Terme que en algunes ocasions s’utilitza com a sinònim de consum no perjudicial de drogues, com ara el cas del consum de medicaments sota prescripció facultativa. També pot incloure el consum d’alcohol en dosis baixes per part de persones que per la seva edat i estat de salut no facin previsible cap efecte nociu. En altres casos, s’utilitza com a sinònim d’abús de drogues.

Ús controlat de drogues. Manteniment d’un ús regular, no compulsiu, de substàncies psicoactives, que no interfereix amb el funcionament quotidià de la vida d’una persona. Pot ser el resultat de la utilització d’un mètode de reducció de riscos que minimitza els efectes adversos de la droga consumida.

Ús recreatiu. Consum d’una droga, normalment il·legal, en situacions socials o relaxants, que implica que no existeix dependència ni altres problemes. Els autors que pretenen definir com a problemàtic qualsevol tipus de consum de drogues il·legals desaproven aquest terme.

Validesa. Absència de biaix. Concepte que s’utilitza per jutjar fins a quin punt els resultats estan d’acord amb la realitat. Es diu que els resultats són vàlids si mesuren veritablement allò que s’esperava que es mesurés. Qualitat d’un instrument capaç d’avaluar realment allò que es vol mesurar.

VI. Via intravenosa referida a l’ús de drogues o medicaments.

Vulnerabilitat. Característica psicològica d’un individu amb dos significats diferents. D’una banda, descriu la susceptibilitat objectiva d’un individu enfront de les exigències físiques, socials i psicològiques. D’una altra banda, representa una característica estable d’una persona. És una disposició vulnerable que una persona desenvolupa al llarg de la seva vida. El concepte oposat és la invulnerabilitat psicosocial.

Zoòpsia. Visió d’animals (serps, insectes, etc.) que normalment forma part d’un procés de delírium trèmens o d’altres estats de confusió o al·lucinació induïts per un consum de substàncies.

Data d'actualització:  27.06.2012